Art. de opinión de Juli Martínez, Bloc de Novelda

Solidaritat valenciana

He de reconéixer que escoltar la ministra Ana Pastor, en el context d’un fòrum amb l’empresariat valencià, defugir qualsevol compromís amb la construcció del corredor mediterrani i, per contra, apel•lar una volta més a la solidaritat, com a pretés tòtem en estos temps de penúria, no em va provocar ja ni sorpresa, ni vergonya, ni tampoc vergonya aliena, ni tan sols indignació. De fet, no em va provocar res. Des del govern central abusen tant d’eixe concepte quan es dirigeixen a nosaltres, els valencians, que ja és com si no digueren res, com si evidenciaren que d’ells no es pot esperar res (res de bo). Perquè, en realitat, no comprometre’s a prioritzar la construcció del corredor mediterrani no respon a criteris solidaris, sinó més aïna a l’absència de criteri.

A nosaltres no cal que ens demanen ser solidaris: fa dècades que ho som, que ho som més que els ciutadans de cap altra comunitat autònoma. Els valencians arrosseguem un deute històric de més de huit mil milions d’euros, patim una balança fiscal anual negativa d’uns altres tres mil i estem finançats molt per davall de la mitjana any rere any. Però, a més, és que, com ha publicat esta setmana el diari Información, els valencians tenim una renda per càpita anual molt inferior a la resta de l’estat, en concret, dos mil set-cents euros menys que els altres ciutadans d’Espanya. ¿Algú pot explicar com es pot sostindre que un dels més pobres aporte més que els rics? ¿Això és solidaritat o és directament un espoli?

La crisi ha permés posar punt i final a la falòrnia del Levante feliz. Aquell lema dessubstanciat i fal•laç que s’ha esvaït com un terrosset de sucre en ser que va esclatar la bambolla immobiliària. I ara, el que ens trobem és que, com diu el líder de Compromís, Enric Morera, a Madrid mai no tenen diners per al poble valencià. Mentre abans ens deixaven jugar a fer de nous rics (veritat, Camps?), ara som els elegits per a simbolitzar la caiguda en desgràcia, som el cap de turc, el fillet bord que volen exposar a la vergonya pública. I això ocorre amb la necessària connivència de la Generalitat Valenciana, governada (és una manera de parlar) per un Alberto Fabra convertit no ja en delegat de Rajoy, sinó en simple titella muda, i amb la incredulitat d’escoltar, de tant en tant, que algun membre del PSOE demana ara tot el que no van fer mentre manaven.

El poble valencià, però, pareix que ja s’ha cansat de tot això: de la solidaritat mal entesa, de pagar i no rebre, de callar i acatxar el cap. En l’enquesta que el diari El País va publicar per al passat Nou d’Octubre, ja es replegava que un 13% dels valencians entenien que el partit polític que millor defensava els nostres interessos no era cap dels tradicionals, sinó que eixe paper corresponia a Compromís. El pas dels mesos no ha fet més que refermar eixa percepció: mentre els uns no fan més que perdre suport electoral amb cada enquesta i amb cada cas de corrupció que ix a la llum, Compromís va consolidant-se com l’alternativa per a tots aquells que volem reivindicar els valors del poble valencià i un present i un futur basats en el respecte a la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori.

Esta afirmació l’avalen les últimes enquestes publicades: la del CIS del mes de gener, que dóna per a Compromís un 1,1% de vot a tot l’estat en unes eleccions generals, de manera que més que duplica el resultat de novembre de 2011 (un 0,5%). I la de l’empresa Celeste-Tel del mes de febrer, que ja replega la reacció de la ciutadania davant del cas Bárcenas, i que atorga a Compromís un 1,8% de vot i una projecció de 3-4 diputats, que vindrien a reforçar el gran treball que Joan Baldoví està protagonitzant al Congrés, situarien el País Valencià en clau d’igualtat amb la resta de nacionalitats històriques i ens allunyarien, per fi, d’una solidaritat tan injusta que es fa difícil de distingir de l’obedient subordinació.